Punt i apart. El meu cant a València.

Pense que ha arribat l’hora del teu cant a València.

Temies el moment.

Confessa-t’ho: temies.

Temies el moment del teu cant a València.

(Vicent Andrés Estellés)

Ha arribat l’hora de mirar-te en ulls de qui no sabrà quan tornarà a vore’t. Perquè, malgrat tot el que hem viscut juntes, formes ja part del meu passat. Et contemple ara amb una mirada que mai has conegut. Forta, tranquil•la i confiada. Alegre. Adulta.

Tu també estàs molt canviada. Recorde quan només era una nena i, per la finestra del comedor, et mirava i contemplava els camps de ceba i de carxofes. Recorde quan ma mare em portava a escola pel camí dels cucs, com nosaltres el dèiem. Quin fàstic sentia ma mare pels cucs! Però això no em frenava a l’hora de recollir cucs de terra al pati de l’escola i amagar-me’ls a la butxaca.

I després ho varen asfaltar tot. El pati de l’escola, els camps i el camí dels cucs. Les mares s’alegraren perquè els seus xiquets deixarien d’embrutar-se de pols. I ara veig una gran avinguda amb finques noves on no viu ningú a banda i banda i adornada al centre per una línia de tramvia que poca gent utilitza. La pols ha quedat relegada a descampats delimitats per murs d’alumini on s’anuncien nous edificis per construir. Un centre de salut ací. Una escola infantil allà. Però no hi ha dinés, diuen. Sent dir-te que t’han fet aparentar ser una ciutat que no eres sense adonar-se’n de la teua pròpia bellesa.

Camine ara pels teus carrers i un grapat de records inunden la meua ment. Els matins reivindicatius a l’institut. No als barracons, No a Bolonya. Les vesprades repletes de riures als carrers del barri. Més tard vaig començar a habitar un poble proper al teu nucli urbà. Em sentia aleshores un entre tants que agafen el tramvia i ploren, cada jorn, silenciosament, quasi sense plorar, fins a la parada que dóna nom al meu poeta preferit, a qui tu has vist nàixer i a qui pertanyen aquests versos en cursiva. I vaig tindre la sort de conèixer allí a persones amb qui he compartit i continue compartint curiositats, reptes i il•lusions. També he patit amb tu experiències roïnes que m’han permet fer forats en murs que creia infrangibles. I ara, ara he comprat un spray per a pintar de colors cada mur que s’alce davant de mi amb una frase d’Eleanor Roosebelt, I CAN TAKE THE NEXT THING THAT COMES ALONG.

De segur que trobaré a faltar moltes coses de tu. El blau del teu cel, les temperatures suaus dels teus hiverns, l’alegria de la teua gent, el plaer de la teua gastronomia, la dolçor de les teues taronges, la peculiaritat del teu bioma mediterrani, la tranquil•litat de la teua platja en temporada baixa, el amor de la meua família i els meus amics. Ens vorem, però de tant en tant.  Guardaré aquests records junt amb els meus cucs de terra a la butxaca del meu abric i et promet que els meus llavis dibuixaran un somriure cada cop que els destape.