lunes, 19 de enero de 2015

My voice against gender violence

La casualidad me ha hecho encontrarme hoy con una charla de Meera Vijayann, periodista india colaboradora en TED. La charla se titula “Find your voice against gender violence” (Encuentra tu voz contra la violencia de género). Independientemente de tu sexo, es totalmente recomendable. Puedes encontrar el vídeo aquí (tiene una duración de diez minutos y dispone de subtítulos en español).

La primera frase del primer comentario del vídeo es la reacción a la que últimamente estoy más acostumbrada. “The speaker is Indian woman. Unfortunately I think that India still have sexual discrimination.” Me permito una traducción libre de su significado en español, que vendría a ser algo así como: “Ellos sí, nosotros no”.

No quiero entrar en la discusión del “pero ellos más”. Aunque los medios de comunicación nos tengan acostumbrados únicamente a la violencia doméstica, en la realidad española existe violencia de género también en otros ámbitos. ¿Y sabéis qué? Influenciada por la charla de Meera Vijayann, voy a hablar en voz alta de algunas de las situaciones que yo misma he vivido en este país.

– A los doce años, un hombre se masturbaba en plena calle mientras nos miraba a mis amigas y a mí. Al darse cuenta de que había sido descubierto, el hombre nos siguió hasta una calle próxima, donde se bajó los pantalones y comenzó a hacerlo otra vez.
He vivido muchas otras situaciones similares, pero menciono ésta porque la considero, sin duda, la peor de todas. En la última –el pasado enero– un hombre se masturbaba en la piscina de un spa mientras nos  miraba y sonreía.

– A los veinte años, un hombre detiene su coche en una calle estrecha y reclama educadamente mi atención. Imaginando que requiere de alguna indicación sobre cómo llegar a algún sitio, me acerco, me invita a subir y descubro que tiene su pene agarrado.

 A los veintidós años, un desconocido se cuela detrás de mí en el patio de mi finca e intenta violarme. El caso fue denunciado a la policía pero nunca identificaron al agresor.

 A los veintitrés años, un hombre me pide ayuda para encontrar a su perro perdido. El hombre me lleva hacia un descampado cercano cubierto de vegetación y me pide que me adentre en él a buscarlo fingiendo que había escuchado allí sus ladridos. Decidí huir en el momento en el que él insistió en que entrara con un “entra, va, no tengas miedo”.

 He sufrido acoso sexual y acoso por razón de sexo en mi trabajo.

Tengo veinticinco años. No vivo en India, vivo relativamente cerca de ti. No creo que mis experiencias sean muy diferentes a las de otras mujeres españolas que prefieren callar por miedo, por culpa o por vergüenza. Por eso, cuando alguien me dice que ya no existe machismo, me pregunto qué parte de ese pensamiento se debe a la negación voluntaria de la realidad o a un verdadero desconocimiento de ésta. Y, en lo segundo, todos somos responsables.

martes, 13 de enero de 2015

Punt i apart. El meu cant a València.

Pense que ha arribat l’hora del teu cant a València.
Temies el moment.
Confessa-t’ho: temies.
Temies el moment del teu cant a València.
(Vicent Andrés Estellés)

Ha arribat l’hora de mirar-te en ulls de qui no sabrà quan tornarà a vore’t. Perquè, malgrat tot el que hem viscut juntes, formes ja part del meu passat. Et contemple ara amb una mirada que mai has conegut. Forta, tranquil•la i confiada. Alegre. Adulta.

Tu també estàs molt canviada. Recorde quan només era una nena i, per la finestra del comedor, et mirava i contemplava els camps de ceba i de carxofes. Recorde quan ma mare em portava a escola pel camí dels cucs, com nosaltres el dèiem. Quin fàstic sentia ma mare pels cucs! Però això no em frenava a l’hora de recollir cucs de terra al pati de l’escola i amagar-me’ls a la butxaca.

I després ho varen asfaltar tot. El pati de l’escola, els camps i el camí dels cucs. Les mares s’alegraren perquè els seus xiquets deixarien d’embrutar-se de pols. I ara veig una gran avinguda amb finques noves on no viu ningú a banda i banda i adornada al centre per una línia de tramvia que poca gent utilitza. La pols ha quedat relegada a descampats delimitats per murs d’alumini on s’anuncien nous edificis per construir. Un centre de salut ací. Una escola infantil allà. Però no hi ha dinés, diuen. Sent dir-te que t’han fet aparentar ser una ciutat que no eres sense adonar-se’n de la teua pròpia bellesa.

Camine ara pels teus carrers i un grapat de records inunden la meua ment. Els matins reivindicatius a l’institut. No als barracons, No a Bolonya. Les vesprades repletes de riures als carrers del barri. Més tard vaig començar a habitar un poble proper al teu nucli urbà. Em sentia aleshores un entre tants que agafen el tramvia i ploren, cada jorn, silenciosament, quasi sense plorar, fins a la parada que dóna nom al meu poeta preferit, a qui tu has vist nàixer i a qui pertanyen aquests versos en cursiva. I vaig tindre la sort de conèixer allí a persones amb qui he compartit i continue compartint curiositats, reptes i il•lusions. També he patit amb tu experiències roïnes que m’han permet fer forats en murs que creia infrangibles. I ara, ara he comprat un spray per a pintar de colors cada mur que s’alce davant de mi amb una frase d’Eleanor Roosebelt, I CAN TAKE THE NEXT THING THAT COMES ALONG.

De segur que trobaré a faltar moltes coses de tu. El blau del teu cel, les temperatures suaus dels teus hiverns, l’alegria de la teua gent, el plaer de la teua gastronomia, la dolçor de les teues taronges, la peculiaritat del teu bioma mediterrani, la tranquil•litat de la teua platja en temporada baixa, el amor de la meua família i els meus amics. Ens vorem, però de tant en tant.  Guardaré aquests records junt amb els meus cucs de terra a la butxaca del meu abric i et promet que els meus llavis dibuixaran un somriure cada cop que els destape.