L’altra nit vaig decidir quedar-me a casa mirant una pel·lícula, un pla que
no és massa freqüent en mi però que es feia necessari després d’haver passat
tant de temps fora. Per tal de no calfar-me el cap, vaig elegir una pel·lícula
que ja havia vist i que, per tant, ja sabia d’avantmà que m’agradava. Potser va
ser per tal de no trobar en falta França o potser per no desacostumar la meua oïda
al francès, però el cas és que la pel·lícula en qüestió va ser “Paris, je t’aime”. Per a qui no la
conega, es tracta d’un recull de díhuit curtmetratges ambientats en distints
barris de la ciutat de París i realitzats per directors de diferents nacionalitats.
Tot i que recordava gairebé tots els curts, va haver un en concret que em va
fer reflexionar de manera distinta a quan, fa temps, el vaig veure, i al qual
li atribuïsc la culpa de la entrada que avui
estic escrivint.
El curt al què m’estic referint és, per si teniu curiositat, Parc Monceau, del director mexicà Alfonso
Cuarón. En ell, una parella formada per un home major i una xica passeja per un
carrer de la capital francesa, mantenint una conversa mentre caminen. És
inevitable que l’espectador forme un judici de la parella, extraient conclusions
i esbrinant quina és la seua relació ja siga pel seu aspecte, pels seus moviments
o per les seues paraules.
Aquest fet ocorre contínuament i sense donar-nos compte en la vida real.
Necessitem anticipar-nos a la realitat mitjançant interpretacions d’un llenguatge
tant verbal com no verbal i, en ambdós casos, no explícit. Etiquetem les
persones i les relacions socials en categories per tal de simplificar la complexitat
en què es basa el cervell i el comportament humà, atenent ja siga a la nostra
experiència o a idees que hem adquirit de la societat en què vivim. No només
prejutgem, sinó que també jutgem; quan el llenguatge es fa explícit, unim amb
determinació certes idees a certes persones o a certes relacions, reduïm la immensitat
de característiques que una persona posseeix a aquelles que ens resulten més
agradables o, més comunament, més desagradables. En aquesta conferència de JonRonson en TED podeu trobar un exemple del què estic tractant de transmetre,
clar que ell ho fa d’una manera més amena i amb una història en primera persona
:)
En definitiva, som una espècie amb un cervell massa complex com per a poder
entendre’l; paradoxalment, mai tindrem un nivell intel·lectual suficient com
per a poder comprendre la font de la nostra intel·lectualitat. Com Jostein
Gaarden va dir en El Mundo de Sofía, “si el cervell de l’ésser humà fóra tan
senzill com per a poder entendre’l, aleshores seríem tan estúpids que tampoc l’entendríem”.
Prejutjar i jutjar són ferramentes que hem d’utilitzar dia a dia per a
continuar vivint dins dels límits de la nostra pròpia ignorància. No obstant,
no està mal que, de tant en tant, ens qüestionem quantes vegades hem encertat
en els nostres judicis i tractem de adonar-nos que la realitat no s’ajusta a
categories blanques o negres sinó a una tonalitat tan diferent de grisos que és
inabastable per a la vista humana.
