Punt 5. Sobre els prejudicis.

L’altra nit vaig decidir quedar-me a casa mirant una pel·lícula, un pla que no és massa freqüent en mi però que es feia necessari després d’haver passat tant de temps fora. Per tal de no calfar-me el cap, vaig elegir una pel·lícula que ja havia vist i que, per tant, ja sabia d’avantmà que m’agradava. Potser va ser per tal de no trobar en falta França o potser per no desacostumar la meua oïda al francès, però el cas és que la pel·lícula en qüestió va ser “Paris, je t’aime”. Per a qui no la conega, es tracta d’un recull de díhuit curtmetratges ambientats en distints barris de la ciutat de París i realitzats per directors de diferents nacionalitats. Tot i que recordava gairebé tots els curts, va haver un en concret que em va fer reflexionar de manera distinta a quan, fa temps, el vaig veure, i al qual li atribuïsc la culpa de la entrada que avui  estic escrivint.

El curt al què m’estic referint és, per si teniu curiositat, Parc Monceau, del director mexicà Alfonso Cuarón. En ell, una parella formada per un home major i una xica passeja per un carrer de la capital francesa, mantenint una conversa mentre caminen. És inevitable que l’espectador forme un judici de la parella, extraient conclusions i esbrinant quina és la seua relació ja siga pel seu aspecte, pels seus moviments o per les seues paraules.  

Aquest fet ocorre contínuament i sense donar-nos compte en la vida real. Necessitem anticipar-nos a la realitat mitjançant interpretacions d’un llenguatge tant verbal com no verbal i, en ambdós casos, no explícit. Etiquetem les persones i les relacions socials en categories per tal de simplificar la complexitat en què es basa el cervell i el comportament humà, atenent ja siga a la nostra experiència o a idees que hem adquirit de la societat en què vivim. No només prejutgem, sinó que també jutgem; quan el llenguatge es fa explícit, unim amb determinació certes idees a certes persones o a certes relacions, reduïm la immensitat de característiques que una persona posseeix a aquelles que ens resulten més agradables o, més comunament, més desagradables. En aquesta conferència de JonRonson en TED podeu trobar un exemple del què estic tractant de transmetre, clar que ell ho fa d’una manera més amena i amb una història en primera persona :)

En definitiva, som una espècie amb un cervell massa complex com per a poder entendre’l; paradoxalment, mai tindrem un nivell intel·lectual suficient com per a poder comprendre la font de la nostra intel·lectualitat. Com Jostein Gaarden va dir en El Mundo de Sofía, “si el cervell de l’ésser humà fóra tan senzill com per a poder entendre’l, aleshores seríem tan estúpids que tampoc l’entendríem”. Prejutjar i jutjar són ferramentes que hem d’utilitzar dia a dia per a continuar vivint dins dels límits de la nostra pròpia ignorància. No obstant, no està mal que, de tant en tant, ens qüestionem quantes vegades hem encertat en els nostres judicis i tractem de adonar-nos que la realitat no s’ajusta a categories blanques o negres sinó a una tonalitat tan diferent de grisos que és inabastable per a la vista humana. 

Punt 4. Sobre la incertesa.

Aquesta entrada neix com a conseqüència del final d’una etapa de la meua vida, aquella que he passat com a estudiant de biologia en el campus de Burjassot de la Universitat de València i que ha tingut una durada de cinc anys. Ara, amb el resguard de títol en la mà i amb una ressaca que em dura des d’ahir i que és fruït de la barra lliure del sopar de gala, ja puc dir oficialment que sóc llicenciada. Clar que el fet de ser llicenciada o no m’importa ben poc; no hem d’oblidar que el fet d’estudiar una carrera implica un aprenentatge continu i que tindre un paperet que ens diga que ja hem satisfet els requisits per a obtindré el títol és simplement pura burocràcia. Així doncs, ànims a aquells que encara tenen uns quants crèdits pendents, no li doneu més importància de la que en realitat té ;)

El final d’una etapa implica necessàriament el començament d’una nova, i el començament d’una nova implica necessàriament un paradigma d’incertesa. “A poc a poc” (com les gallines, com diria un amic meu) i amb bona lletra. No hem de tindre por davant d’un futur no gens segur; tenim ara un fum d’oportunitats, reptes i desafiaments que caldrà anar superant, com no, “a poc a poc”. Aquests anys he tingut la sort de conèixer a gent molt bona, amb qualitats i aptituds que seria una llàstima que no es desenvoluparen a causa de la foscor política i econòmica en què vivim. M’agradaria invertir les meues energies en animar a la gent; potser siga més difícil arribar on volem, però no crec que siga impossible. Jo he vist talent, he vist bona gent i he vist ganes de ser útils i de desenvolupar la nostra funció en el món. Tampoc hem d’emmirallar-nos amb el futur perquè, com ja sabeu, la realitat està en el present. El temps passa molt de pressa, només hem de veure cóm de ràpid han passat cinc anys de carrera. Hem de gaudir cada segon i hem de prendre consciència que els plans a llarg termini no funcionen. La realitat és incoherent i es basa en contradiccions, en incongruències que fan a la vida més divertida de viure. Quant a mi, l’any que ve em vaig a Barcelona a viure i, després, “ja vorem”. Honestament, pense que aquesta última opció és la més intel·ligent que puc prendre ;)

Ja per últim, simplement dir que ha sigut tot un plaer per a mi compartir experiències amb tanta gent nova que he pogut conèixer a la Universitat, tant de classe com del laboratori. Gràcies per tot el que m’haveu aportat, per haver participat en el meu creixement com a persona. Amb alguns estic segura que conservaré una bona amistat i, amb altres, com a mínim, estic segura que guardaré un bon record :)

“Cridem qui som i que tothom ho escolti.

I en acabat, que cadascú es vesteixi

com bonament li plagui, i via fora!,

que tot està per fer i tot és possible."

http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=5-HWceXl86o

Punt 3. Sobre l'empatia

He de dir que, fins no fa massa temps, he considerat l’empatia com una gran virtut, sempre i quan hom aprenga a utilitzar aquesta qualitat. Aprofitar-se del coneixement dels sentiments de la gent no és trivial; un excés d’empatia pot acabar impedint escoltar els sentiments propis, mentre que una manca esdevé en egoisme i, fins i tot, mala educació. De fet, l’educació té molt a veure amb l’empatia. Tapar-se la boca al badallar és una qüestió d’educació o això ens han dit a tots, però no és només això; l’altra persona segurament no estarà interessada en l’últim menjar que t’has portat a la boca. Fins i tot, és de ser més educat el tractar de no badallar quan s’està en companyia ja que, probablement, l’altra persona es pense que la seua conversa és avorrida. Aquest últim “probablement” no és casual; si resulta que aquesta persona a la què acompanyes és amiga, es més freqüent que pense que estàs cansat que que la seua conversa t’avorreix. O no?

Que no s’ha de badallar en classe per una qüestió d’educació és, per exemple, un fet que tothom sap (ho faça o no). Front als desconeguts tenim unes normes de conducta social ja establertes que ens permeten, si volem, desenvolupar-nos sense que ningú se senta molest. No obstant, quan els desconeguts passen a ser coneguts, quan es passa a tindre una certa confiança amb aquests, aquestes normes queden antiquades. És, aleshores, quan s’ha de fer ús de l’empatia, quan s’ha de conèixer no sols a la persona sinó també el seu estat per a saber cóm tractar-la.

Ser empàtic és, per tant, una capacitat que permet tant crear un ambient de bon rotllo amb els amics com ferir amb paraules que arriben als punts més febles d’aquells a qui odies, depenent de la finalitat amb què s’utilitze. Permet saber què paraules espera escoltar l’altra persona i quina és la millor forma d’aconseguir que estiga contenta. Portada a l’extrem, l’empatia és ser educat “a lo bèstia”; és tindre en consideració els sentiments de l’altra persona en tot moment, és conèixer-la i saber els seus pensaments més profunds. El problema ve al adonar-te’n que no tothom és empàtic; alguns perquè no tenen la capacitat i d’altres perquè, malgrat ser-ho, prefereixen donar més importància al seu ego. Siga com siga, són aquestes últimes persones les responsables del fet que l’expressió “la confianza da asco” estiga tan extensa. 

Punt 2. Sobre les preocupacions

Aquesta entrada neix com a conseqüència del meu primer viatge fora del continent europeu, concretament al Marroc. Passar allí estos últims huit dies ha sigut una gran experiència que vertaderament us recomane.

Primer, he de dir que la idea que tenia al meu cap de cóm seria el país estava equivocada. Pensava que, al ser un destí turístic i, a més a més, estar propet d’Europa, estaria molt més occidentalitzat. No pensava arribar a Marrakech i trobar-me els carrers plens de gent, cotxes vells, motocicletes, bicicletes, rucs i cavalls, creant tots un caos que formava part de l’encant de la ciutat. Aquesta va ser la meua primera visió de Marroc, acompanyada per la música àrab que sonava en el cotxe misteriós que ens portava cap al nostre riat. Va ser una visió d’alegria que de seguida em va contagiar, dibuixant-me un somriure de triomf als llavis. La gent vivia al carrer d’igual forma que abans es vivia ací, abans de ser influenciats per la gran Europa, de tindre grans carreteres i cotxes potents que han fet de les ciutats petites autovies. Es dirigien als llocs amb els instruments dels què disposaven, sense donar la importància que donem nosaltres a la qualitat o a la marca d’aquests. També n’hi havia altres que ximplement es dedicaven a observar tot aquest caos o a xerrar amb els seus amics i coneguts. Tot es veia increïblement còmode; les motocicletes eren menudes per a esquivar als cotxes i la roba era còmoda i apta per al calor i per als intensos rajos de Sol. Va ser, en aquest mateix moment, quan vaig sentir-me lliure, quan em vaig adonar de les preocupacions tan absurdes que plenen el nostre dia a dia i els nostres judicis. Hem viscut una riquesa efímera que ens ha fet crear-nos necessitats les quals, paradoxalment, no són per a res necessàries i que, en compte de fer-nos més feliços, ens angoixen, especialment ara que comencen a mancar. Per suposat, els marroquins també tenen un fum de necessitats innecessàries, però el nombre és molt menor al nostre i, per tant, viure com ells és un bon exercici per a guarir la nostra recent europeïtzació.

Tot i així, l’experiència de la ciutat no és res comparable a l’experiència en el desert, on el nombre de necessitats innecessàries és encara menor (bé, curiosament no vaig perdre la cobertura del mòbil en cap moment, però les tarifes de trucades a l’estranger et fan oblidar-te d’ell). Les nits que vaig viure en una haima baix la llum de la lluna plena varen ser, per a mi, màgiques. El nostre entreteniment varen ser les endevinalles berbers i la música feta amb un tambor trencat, uns timbals, una cassola de metall i les pròpies mans. És, aleshores, quan realment te n’adones del poc que fa falta per a ser feliç :)

Punt 1. Sobre l’escepticisme.

Aquell que em coneix mínimament sabrà que sóc, en essència, escèptica. Expressions com “no sé”, “potser”, pense que”, “crec que”, “no estic segura però” són especialment freqüents en mi. Més d’una vegada m’han dit que sóc insegura; de fet, recorde un episodi en pràctiques de química de primer de carrera on la professora va tractar d’analitzar la meua suposada inseguretat davant de tots els meus companys i de donar-me consells per a superar-la (ja sabeu la mania existent de convertir certs aspectes d’una persona en defectes en compte de fer-los virtut, però aquest és un altre tema... me l’apunte!). Bé, poc a poc anem creixent i aprenent coses noves, tant del nostre entorn com de nosaltres mateixos (i pobre d’aquell que no ho faça). Prompte vaig saber que no era insegura sinó escèptica. La diferència que, personalment, observe en ambdós conceptes és substancial; per a mi, l’insegur dubta de les, diguem-ne, “coses”, per falta de confiança, i tot i que sí pot creure-les amb certesa, no està prou segur de si mateix com per a expressar-les. L’escèptic, per contra, no considera que una “cosa” siga certa completament sinó que, veritablement, dubta. Cap idea sol convèncer totalment a l’escèptic i, si ho fa, sap que aquest convenciment serà només temporal (el de la resta de la gent probablement també ho siga, però la diferència està en saber-ho o no). L’avantatge de l’escèptic és que sap escoltar diferents punts de vista i creure’s un poc de tots. El desavantatge és que, per aquest mateix motiu, no té cap opinió definida i és nefast en els debats.

Doncs bé, una vegada considerada per mi mateixa com a escèptica (amb el grau d’incertesa que només un escèptic pot tenir), vaig tractar de buscar una possible causa. N’he trobat dues possibles explicacions que, si més no, semblen boniques. Una és atribuïble al meu entorn o, millor dit, als meus entorns. Per posar un exemple, de ben menuda em vaig criar al poble de ma mare, un poble valencià de tota la vida, per a passar directament a una escola ubicada en un barri obrer de la ciutat on tots eren immigrants i on les famílies de la resta de xiquets eren ben diferents a la meua. Aquest és només un exemple dels múltiples que s’han donat al llarg de la meua vida i que han fet que, des que vaig néixer, haja hagut de sentir opinions diverses arran d’un mateix tema que només han tingut en comú el grau complet de convicció dels qui les emetia. L’altra causa podria ser, ximplement, que estic en una fase d’aprenentatge en què no puc fer més que escoltar diferents opinions per a, en un futur, poder tenir-ne de pròpies. És a dir, que el meu escepticisme és temporal i fruït de la meua maduresa incompleta.

Avui m’he acabat de llegir un llibre de textos fusterians que abasten temes diversos. No sabeu quina satisfacció personal he trobat al descobrir que Joan Fuster era, indubtablement, un altre gran escèptic. Es poden trobar, de fet, assajos seus dedicats només a l’escepticisme en què m’he trobat més que identificada. Ell mateix també va buscar una causa al seu escepticisme, atribuint-la potser a la seua afició per la lectura durant la seua adolescència i en plena guerra civil, llegint de tot i sense cap tipus de selecció. Gràcies, Fuster, per ajudar-me a descartar la meua segona hipòtesi (clar que, ja sabeu, mai no la rebutjaré del tot ;) ) i a saber que l’escepticisme pot esdevenir una virtut.

“No tingueu més conviccions que les decididament imprescindibles”.