Punt 2. Sobre les preocupacions

Aquesta entrada neix com a conseqüència del meu primer viatge fora del continent europeu, concretament al Marroc. Passar allí estos últims huit dies ha sigut una gran experiència que vertaderament us recomane.

Primer, he de dir que la idea que tenia al meu cap de cóm seria el país estava equivocada. Pensava que, al ser un destí turístic i, a més a més, estar propet d’Europa, estaria molt més occidentalitzat. No pensava arribar a Marrakech i trobar-me els carrers plens de gent, cotxes vells, motocicletes, bicicletes, rucs i cavalls, creant tots un caos que formava part de l’encant de la ciutat. Aquesta va ser la meua primera visió de Marroc, acompanyada per la música àrab que sonava en el cotxe misteriós que ens portava cap al nostre riat. Va ser una visió d’alegria que de seguida em va contagiar, dibuixant-me un somriure de triomf als llavis. La gent vivia al carrer d’igual forma que abans es vivia ací, abans de ser influenciats per la gran Europa, de tindre grans carreteres i cotxes potents que han fet de les ciutats petites autovies. Es dirigien als llocs amb els instruments dels què disposaven, sense donar la importància que donem nosaltres a la qualitat o a la marca d’aquests. També n’hi havia altres que ximplement es dedicaven a observar tot aquest caos o a xerrar amb els seus amics i coneguts. Tot es veia increïblement còmode; les motocicletes eren menudes per a esquivar als cotxes i la roba era còmoda i apta per al calor i per als intensos rajos de Sol. Va ser, en aquest mateix moment, quan vaig sentir-me lliure, quan em vaig adonar de les preocupacions tan absurdes que plenen el nostre dia a dia i els nostres judicis. Hem viscut una riquesa efímera que ens ha fet crear-nos necessitats les quals, paradoxalment, no són per a res necessàries i que, en compte de fer-nos més feliços, ens angoixen, especialment ara que comencen a mancar. Per suposat, els marroquins també tenen un fum de necessitats innecessàries, però el nombre és molt menor al nostre i, per tant, viure com ells és un bon exercici per a guarir la nostra recent europeïtzació.

Tot i així, l’experiència de la ciutat no és res comparable a l’experiència en el desert, on el nombre de necessitats innecessàries és encara menor (bé, curiosament no vaig perdre la cobertura del mòbil en cap moment, però les tarifes de trucades a l’estranger et fan oblidar-te d’ell). Les nits que vaig viure en una haima baix la llum de la lluna plena varen ser, per a mi, màgiques. El nostre entreteniment varen ser les endevinalles berbers i la música feta amb un tambor trencat, uns timbals, una cassola de metall i les pròpies mans. És, aleshores, quan realment te n’adones del poc que fa falta per a ser feliç :)