He de dir que, fins no fa massa temps, he
considerat l’empatia com una gran virtut, sempre i quan hom aprenga a utilitzar
aquesta qualitat. Aprofitar-se del coneixement dels sentiments de la gent no és
trivial; un excés d’empatia pot acabar impedint escoltar els sentiments propis,
mentre que una manca esdevé en egoisme i, fins i tot, mala educació. De fet, l’educació
té molt a veure amb l’empatia. Tapar-se la boca al badallar és una qüestió d’educació
o això ens han dit a tots, però no és només això; l’altra persona segurament no
estarà interessada en l’últim menjar que t’has portat a la boca. Fins i tot, és
de ser més educat el tractar de no badallar quan s’està en companyia ja que,
probablement, l’altra persona es pense que la seua conversa és avorrida. Aquest
últim “probablement” no és casual; si resulta que aquesta persona a la què
acompanyes és amiga, es més freqüent que pense que estàs cansat que que la seua
conversa t’avorreix. O no?
Que no s’ha de badallar en classe per una qüestió
d’educació és, per exemple, un fet que tothom sap (ho faça o no). Front als
desconeguts tenim unes normes de conducta social ja establertes que ens
permeten, si volem, desenvolupar-nos sense que ningú se senta molest. No obstant,
quan els desconeguts passen a ser coneguts, quan es passa a tindre una certa
confiança amb aquests, aquestes normes queden antiquades. És, aleshores, quan s’ha
de fer ús de l’empatia, quan s’ha de conèixer no sols a la persona sinó també
el seu estat per a saber cóm tractar-la.
Ser empàtic és, per tant, una capacitat que permet
tant crear un ambient de bon rotllo amb els amics com ferir amb paraules que
arriben als punts més febles d’aquells a qui odies, depenent de la finalitat
amb què s’utilitze. Permet saber què paraules espera escoltar l’altra persona i
quina és la millor forma d’aconseguir que estiga contenta. Portada a l’extrem, l’empatia
és ser educat “a lo bèstia”; és tindre en consideració els sentiments de l’altra
persona en tot moment, és conèixer-la i saber els seus pensaments més profunds.
El problema ve al adonar-te’n que no tothom és empàtic; alguns perquè no tenen
la capacitat i d’altres perquè, malgrat ser-ho, prefereixen donar més
importància al seu ego. Siga com siga, són aquestes últimes persones les
responsables del fet que l’expressió “la confianza
da asco” estiga tan extensa.
