Punt 1. Sobre l’escepticisme.

Aquell que em coneix mínimament sabrà que sóc, en essència, escèptica. Expressions com “no sé”, “potser”, pense que”, “crec que”, “no estic segura però” són especialment freqüents en mi. Més d’una vegada m’han dit que sóc insegura; de fet, recorde un episodi en pràctiques de química de primer de carrera on la professora va tractar d’analitzar la meua suposada inseguretat davant de tots els meus companys i de donar-me consells per a superar-la (ja sabeu la mania existent de convertir certs aspectes d’una persona en defectes en compte de fer-los virtut, però aquest és un altre tema... me l’apunte!). Bé, poc a poc anem creixent i aprenent coses noves, tant del nostre entorn com de nosaltres mateixos (i pobre d’aquell que no ho faça). Prompte vaig saber que no era insegura sinó escèptica. La diferència que, personalment, observe en ambdós conceptes és substancial; per a mi, l’insegur dubta de les, diguem-ne, “coses”, per falta de confiança, i tot i que sí pot creure-les amb certesa, no està prou segur de si mateix com per a expressar-les. L’escèptic, per contra, no considera que una “cosa” siga certa completament sinó que, veritablement, dubta. Cap idea sol convèncer totalment a l’escèptic i, si ho fa, sap que aquest convenciment serà només temporal (el de la resta de la gent probablement també ho siga, però la diferència està en saber-ho o no). L’avantatge de l’escèptic és que sap escoltar diferents punts de vista i creure’s un poc de tots. El desavantatge és que, per aquest mateix motiu, no té cap opinió definida i és nefast en els debats.

Doncs bé, una vegada considerada per mi mateixa com a escèptica (amb el grau d’incertesa que només un escèptic pot tenir), vaig tractar de buscar una possible causa. N’he trobat dues possibles explicacions que, si més no, semblen boniques. Una és atribuïble al meu entorn o, millor dit, als meus entorns. Per posar un exemple, de ben menuda em vaig criar al poble de ma mare, un poble valencià de tota la vida, per a passar directament a una escola ubicada en un barri obrer de la ciutat on tots eren immigrants i on les famílies de la resta de xiquets eren ben diferents a la meua. Aquest és només un exemple dels múltiples que s’han donat al llarg de la meua vida i que han fet que, des que vaig néixer, haja hagut de sentir opinions diverses arran d’un mateix tema que només han tingut en comú el grau complet de convicció dels qui les emetia. L’altra causa podria ser, ximplement, que estic en una fase d’aprenentatge en què no puc fer més que escoltar diferents opinions per a, en un futur, poder tenir-ne de pròpies. És a dir, que el meu escepticisme és temporal i fruït de la meua maduresa incompleta.

Avui m’he acabat de llegir un llibre de textos fusterians que abasten temes diversos. No sabeu quina satisfacció personal he trobat al descobrir que Joan Fuster era, indubtablement, un altre gran escèptic. Es poden trobar, de fet, assajos seus dedicats només a l’escepticisme en què m’he trobat més que identificada. Ell mateix també va buscar una causa al seu escepticisme, atribuint-la potser a la seua afició per la lectura durant la seua adolescència i en plena guerra civil, llegint de tot i sense cap tipus de selecció. Gràcies, Fuster, per ajudar-me a descartar la meua segona hipòtesi (clar que, ja sabeu, mai no la rebutjaré del tot ;) ) i a saber que l’escepticisme pot esdevenir una virtut.

“No tingueu més conviccions que les decididament imprescindibles”.